Els avis són part de l’origen dels nostres fills, són el referent a través del qual els nostres fills busquen informació sobre nosaltres; sovint els néts pregunten als avis com érem nosaltres de petits, què fèiem, si ens portàvem bé o malament, si érem bons estudiants i què feien ells mateixos a la seva edat, com s’ho feien per fer tal cosa o tal altre sense els avantatges d’ara.
Els nens són curiosos i els avis estan disposats a satisfer aquesta curiositat. Tot plegat no deixa de ser una bona manera d’aprendre que les coses no sempre han estat com ara, que abans es feien diferent i costaven molt més de fer.
Així, amb paciència, una de les virtuts oblidada però necessària, els nostres fills reben una informació que els serà útil per a la formació d’una escala de valors que inclou la disponibilitat, la perspectiva dels fets a través del temps, que les coses no s’obtenen d’avui per demà sinó que hi ha tot un procés i un esforç abans no en recollim els fruits.
És important fer-los notar que s’han hagut d’adaptar als nous temps i que ells també s’hi hauran d’acomodar.
Els avis disposen d’un dels valors que avui en dia és un bé escàs: el temps. Temps per escoltar, un exemple pràctic perquè els nostres fills també aprenguin a fer-ho. Entenguin que escoltar també vol dir reflexionar, mantenir llargues converses respectant el diàleg i gaudint de la convivència.
La companyia d’ algú que amb l’experiència viscuda els ajuda a entendre que cada dia que passa també van acumulant vivències que els serviran per adaptar-se als nous temps i a les relacions personals on els porti la vida.
I tot això envoltat del respecte i l’estimació que els avis tenen cap als néts i que han de ser recíprocs, creant uns lligams de confiança que són la base per unes bones relacions i un bon aprenentatge dels valors com el temps i la paciència que tan sovint veiem com se’ns escapen.
Montse Miquel Andreu | Pedagoga | Num. col 969