Els fills creixen i els anem donant una sèrie de responsabilitats per les quals creiem que ja estan més o menys preparats.
- Conduir una moto, cotxe, tractor,...
- Tenir un mòbil d’última generació amb saldo a disposició.
- Entrar a formar part del món laboral.
- Estudiar a fora.
- Viure en un pis d’estudiants.
- Disposar de diners, sortir de festa, viatjar sols, ...
Totes aquestes i moltes més, ens ajuden a reconèixer i acceptar que els nostres fills grans estan entrant en una nova etapa de la seva vida.
Aquestes grans responsabilitats són molt vistoses des de l’entorn. Tots plegats, família, amics i veïns, les percebem com un senyal de maduresa i d’entrada al món dels adults.
És el començament d’una etapa de creixement personal i d’aprenentatge de les experiències de vida a un altre nivell.
He parlat de grans responsabilitats perquè també n’hi ha de petites i tan importants com les grans. Són les que diuen tant de nosaltres que són la nostra carta de presentació:
- Arribar a l’hora,
- Complir amb els compromisos,
- Retornar en bon estat i puntualment allò que se’ns ha deixat,
- Cuidar l’aspecte presencial,
- Adequar l’expressió a cada circumstància,
- Ser conseqüent amb els propis actes,
- Disculpar-se quan calgui,
- Adaptar-se a la situació,
- Controlar els estats d’ànim, ...
Sovint no hi donem importància però quan ens topem amb una situació en que la resposta no ha estat la que esperàvem de seguida ens formem una opinió sobre aquella persona.
Són aquestes situacions les que posen al descobert les mancances de la nostra carta de presentació.
Així doncs, vetllem i estem atents perquè les respostes dels nostres fills siguin coherents i conseqüents. En aquesta etapa no és fàcil la nostra actuació directa.
Per això, el nostre exemple i la nostra confiança són la millor ajuda per aconseguir-ho.