La Hiperpaternitat és un terme molt utilitzat per explicar la sobreprotecció. L’Eva Millet, en el seu llibre titulat Hiperpaternidad defineix els “hiperpares” com:
- Aquells pares que es mouen sempre al voltant dels seus fills, anticipant-se als seus desitjos i solucionant els seus problemes.
- Sovint s’hi ajunten una estimulació precoç (voler que el fill faci allò que encara no li toca per l’edat).
- Organitzen un munt d’activitats perquè estiguin ben preparats per la vida.
- No toleren la frustració dels fills evitant-la tant com els és possible i enfrontant-se amb qui gosi qüestionar les conductes dels seus fills/es impedint que els resolguin per ells mateixos,
- Complauen els fills en tot el que desitgen fins al punt de creure’s que són el centre de l’univers,…
Eva Millet parla de varis tipus de pares/mares segons la manera d’actuar amb els fills. Encara que tots interactuem amb una barreja de tots junts.
Quins són aquests estils?
- Estil helicòpter : sobrevolant la vida dels fills, sempre pendent de tots els moviments i necessitats dels fills.
- Estil aplanadora : són els que aplanen el camí per sistema eliminant totes les dificultats per esquivar i evitar traumes i frustracions.
- Estil guardaespatlles : són aquells que estan sempre a la defensiva, protegint els fills dels embats físics i emocionals i tan li fa si es tracta d’adults (professors, entrenadors, monitors,…) o d’altres companys. No els fa res intervenir si algú gosa posar-se amb el seu fill.
- Estil mànager : són els que organitzen totes les coses dels seus fills (bosses, motxilles, deures, grups de WhatsApp de pares de l’escola o d’altres lloc on participa el fill,…).
- Estil tigre : són els que busquen la perfecció en els seus fills. Aquest terme té a veure amb la criança tigre, que consisteix en vetllar sempre el full perquè aquest sigui i faci el que vol el progenitor.
- Estil entrepà : són aquells que persegueixen contínuament al nen perquè mengin mentre fan una altra activitat abans que fer la que toca (jugar, anar i venir de la cadira, …).
El desig de voler ser els pares perfectes només condueix al casament, a l’estrès pels pares i a la incompetència dels fills.
Saltem-nos el per què hem arribat fins aquí i posem-hi solució.
Com?
- Actua com un submarí i no com un helicòpter: mantén-te fora del radi del teu fill/a però sempre atén/ta per si et necessita.
- Practica la “desatenció”: no només ets pare/mare, hi ha més vida a l’entorn de la família. No els sobrecarreguis d’activitats, han de quedar hores per avorrir-se o per decidir per ells mateixos què fan o deixen de fer.
- Deixa que s’equivoqui, els errors són necessaris per aprendre, i enforteixen la perseverança, la confiança i l’autoestima.
Si t’ha agradat i creus que pot ajudar algú comparteix-lo.