“Sobreprotegim”?
Som “sobreprotectors”?
Sovint pensem que no, que tal com ho fem ja està bé i que estem donant als nostres fills tot allò que necessiten per créixer.
Però, a totes les edats, quantes vegades responem nosaltres en comptes d’ells? Fins hi tot quan són molt petits i algú els pregunta alguna cosa acabem responent nosaltres per ells o dient-los-hi el que han de contestar. Moltes vegades no els donem ni temps per por a que no responguin allò que s’espera o simplement per costum. Si són més grans intentem justificar les seves accions per evitar conseqüències més greus. Els acompanyem a tot arreu pensant que no hi poden anar sols, o que no es mullin, o que fa massa fred o massa calor per anar-hi a peu, o que no facin tard, o que no els tronaran bé el canvi, ...
Sovint creiem que els nostres fills no seran capaços de fer segons què i de seguida els donem la mà tan en el sentit figurat com en el sentit literal de l’expressió quan són més petits. A vegades ens empenyem a intervenir, sí o sí, i és llavors quan estem tallant la seva iniciativa, o estem fomentant la no operància (“-si m’ho fan...”), o els hi organitzem l’estona de lleure i els jocs,....
Nosaltres hem de ser allà, ben a prop, però donant-los l’oportunitat que ens estan demanant perquè volen créixer i necessiten el seu espai, el seu racó d’autonomia per demostrar-nos que són responsables, que sí que poden. De sobres saben que abans de travessar s’ha de mirar, coneixen com arribar a casa, saben obrir l’agenda i mirar què tenen per demà, saben preparar-se el berenar i si convé el sopar,.... Tenen els recursos per fer-ho, ens han vist, ara és hora de mullar-se. Donem-los autonomia, la nostra confiança en sortirà reforçada.
Així doncs, deixem de tensar la corda, afluixem-la el suficient però sense deixar anar els extrems. No podem perdre la connexió, sobretot ara que la connectivitat és present a tot arreu.