Càstig o premi?

• Càstig o premi?

• Cap dels dos, gràcies?

Imaginem per un moment que després d’una típica situació tensa (cadascú que es posi el seu exemple particular) acabem dient alguna d’aquestes frases:

-Doncs ara no veuràs la “tele”!

-Et quedaràs tancat a la teva habitació!

-Demà no sortiràs a jugar al carrer!

-Et quedaràs sense mòbil!

-...!!!

Quina relació hi ha entre el “càstig” que hem imposat i l’acte que l’ha provocat?

Probablement cap i, a més, no sempre el resultat ha estat el que esperàvem. Fins i tot pot haver despertat l’efecte contrari o cap: ja no els interessa els programa, el racó de pensar no resol res, potser plou i no es pot sortir,... i anem veient com es va desmuntant, en un moment, el nostre convençut càstig exemplar.

La millor manera d’enfrontar-nos a aquestes situacions és aprendre a ser conseqüents amb el què ha passat o les situacions que s’han produït.

-Si s’ha desendreçat alguna cosa s’haurà de tornar a posar al seu lloc.

-Si no hem fet els deures no podem anar a jugar.

-Si no he acabat de dinar com tots m’hauré de treure el plat i rentar-lo.

-Si no m’he posat la roba per rentar no la tindré.

... i així amb totes aquelles situacions del dia a dia que posen a prova el nostre autocontrol de l’estrès.

És molt important que:

-La decisió que prenem sigui conseqüent amb els actes que ens han portat a prendre-la.

-Que la nostra resposta sigui “immediata”, dins del mateix espai de temps, no podem esperar a l’endemà perquè ja no recordarem quina era la causa i probablement ja ho haurem solucionat.

- Resolem allò que no s’ha fet bé perquè ens ajuda a créixer.

-Mantinguem una actitud de serenitat i, de disposar de tot el temps del món.

-El nostre to de veu no s’alteri:naturalitat.

-Sovint un silenci val més que mil paraules.

Per tant no parlem de càstig sinó de resoldre allò que no ha anat com calia.

Per altra banda, passa el mateix amb les recompenses o premis. Per què hem de premiar allò que ja s’ha de fer bé d’entrada? Fer bé el que sigui forma part de la normalitat i per tant la normalitat no és quelcom que s’hagi de gratificar si no que la satisfacció de la feina ben feta ja ha de ser la recompensa de l’esforç o dedicació realitzats.

Un cop a l’espatlla i endavant, un molt bé, un segueix així, ... i seguir animant.

Aquesta és la millor recompensa, la que surt del fons del cor.