I - ORIGEN DE L’ESTIL ROMÀ: Els valors tradicionals en l’educació dels fills:
Els romans de la zona del Tíber eren forts i van estendre la seva influència per tota la península itàlica. Gràcies als seus primers contactes comercials amb els grecs i els cartaginesos van aprendre nous coneixements que van incorporar a la seva cultura:
- Construcció de vaixells.
- Incorporació d’unitats de pes i de mesura.
- Encunyació de moneda.
- Creació del seu alfabet (amb algunes paraules gregues)
- Adaptació d’idees religioses i filosòfiques.
Les seves tradicions tenien una base agrícola ja que era la seva principal activitat econòmica.
Les tradicions més “arrelades” es van organitzar dins l’anomenat “mos maiorum”(conjunt de normes i preceptes que el ciutadà romà, fidel a la tradició, havia de respectar). Aquest primer codi legal regularitzat, conegut amb el nom de Llei de les dotze taules, fou el precedent i la base de tot el dret romà.
La societat romana era patrilineal, i la família era la unitat social bàsica. L’autoritat la tenia el pare (paterfamilias) que exercia el poder absolut de la patria potestas.
Durant els primers anys de la república, era el mateix pare qui ensenyava les tècniques bàsiques per portar una vida rural i familiar. Pel que fa a la part ideològica, s’inculcaven els valors de l’obligat respecte als pares, als déus i als benefactors (pietas) de la dignitat (gravitas), de la llealtat i, en el cas dels xicots, de la virilitat (virtus) i el valor militar.
Si vols ampliar la informació, l’historiador de l’educació J.Bowen ens ho explica en la seva obra “Historia de la educación occidental” (tomo I).
II - COM APRENIEN ELS NENS A L’ESCOLA ELEMENTAL.
- El professor rebia el nom de litterator i tenia unes nocions molt primàries d’escriptura, però suficients per ensenyar les bases de l’escriptura.
- Les eines de què disposava eren una tauleta encerada (tabella) i un punxó metàl·lic.
- El mètode d’aprenentatge consistia a ensenyar primer el nom de les lletres de l’alfabet, per ordre, i després la seva forma per escrit i escriure-les a la tauleta. Aquest sistema , després d’una crítica constructiva de Quintilià el S. I d.C., va canviar i els nens van començar a treballar les lletres en motlles tot jugant i després les aprenien a escriure a través d’una tauleta ja escrita i a la que s’hi havia d’anar col·locant les diferents lletres i encaixar-les.
- El següent pas eren els exercicis de fluïdesa i rapidesa en l’escriptura. Al mateix temps, aprenien a llegir les síl·labes i a combinar-les fins a formar paraules garantint una pronunciació correcta. Aquest era un aprenentatge lent, d’anar fent, fins arribar a escriure frases, versos de poetes o dites de personatges famosos.
- Pel càlcul, comptaven amb els dits (d’aquí deriven les formes dels nombres romans) i un muntet de pedretes (calculi). Es posaven en una tauleta plana de fusta, àbac, dotada amb uns galzes per aguantar les fileres de pedretes. El nens aprenien de memòria unes taules aritmètiques (d’origen grec) i aprenien a comptar amb l’àbac.
- El càlcul mai va ser un contingut important en de l’educació elemental.
Si vols ampliar la informació, l’historiador de l’educació J.Bowen ens ho explica en la seva obra “Historia de la educación occidental” (tomo I).
III – L’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA DURANT L’IMPERI ROMÀ.
Tal com fan actualment els nostres fills, cap a als 12 anys els nois deixaven l’escola elemental per passar a l’Escola de Gramàtica, l’equivalent a la nostra secundària (E.S.O.).
El grammaticus (professor) tenia uns coneixements superiors i un sou més elevat que els instructors de l’escola elemental. La formació es basava sobretot en l’estudi de la literatura, preferentment dels autors llatins sobre els grecs a partir del S I a.C. Els textos de Ciceró i molts altres escriptors romans van donar pas a l’edat d’or de la literatura llatina.
Quines assignatures treballaven?
- Música: ritmes, sons i cadències.
- Geometria: línies, figures, dimensions i magnituds.
- Astronomia: el firmament, l’alba, la posta de sol, el moviment dels cossos celestes.
- Literatura: estudi dels poetes, aprendre històries, vocabulari, entonació, pronunciació correcta.
- Oratòria: en la que incloïen la invenció d’una història, cuidar l’estil, l’ordre, la memòria, i la dicció (vocalització).
- Aritmètica: càlcul
- Lògica: formes i lleis generals del coneixement humà.
Amb el pas dels anys la música, les matemàtiques i l’educació física van anar perdent presència. Es van potenciar els estudis verbals, amb l’anàlisi dels autors grecs i llatins més admirats. Es prioritzava l’exposició oral del temes.
L’historiador de l’educació J.Bowen ens ho explica en la seva obra “Historia de la educación occidental” (tomo I).
IV - LLIBRES I BIBLIOTEQUES.
Durant el primer segle de l’imperi es va donar molta importància a la paraula escrita. L’educació dels segles anteriors va fer que hi hagués una població més alfabetitzada i més lectors. S’havien publicat grans quantitats de llibres de tots els temes i manuals educatius que van utilitzar els mestres.
Al principi, els llibres tenien un format de rotllo de papirus. Després es va passar a les tauletes lligades que es desplegaven com un acordió. Molts dels que escrivien ho feien per afició en les seves hores de lleure.
La paraula “publicar” significava l’autorització per fer-ne còpies.
Els llibreters es situaven a la mateixa zona de la ciutat . Tota aquesta activitat va portar cap a la creació de biblioteques. Les biblioteques s’instal·laven en dos edificis, un per a les obres gregues i l’altre per a les obres llatines.
Tot això va ser possible gràcies a l’expansió sistemàtica de la instrucció elemental.
El S.II d.C, Roma era una ciutat molt gran (1 milió d’habitants) i per tant, per a molta població era un requisit obligatori saber llegir i escriure. A més l’imperi necessitava un gran aparell burocràtic per mantenir el seu funcionament. Per a molts càrrecs d’ajudants i d’encarregats s’exigia el grau elemental.
L’historiador de l’educació J.Bowen ens ho explica en la seva obra “Historia de la educación occidental” (tomo I).
V - EDUCACIÓ I MOBILITAT SOCIAL A L’IMPERI ROMÀ
A mesura que l’imperi es consolidava, el poder va anar passant del senat i les magistratures cap a la persona del l’emperador. Els magistrats es van convertir en funcionaris de l’administració pública i la burocràcia imperial es va anar desenvolupant.
Els funcionaris augmentaven i donaven suport a l’ampliació de l’autoritat imperial ja que els proporcionava una mobilitat social ascendent. Aquesta va atraure les categories inferiors de la societat romana. D’aquesta manera les ocupacions que comportaven un cert nivell educatiu es van valorar i apreciar com a mitjà per obtenir un ascens social. A més, com que l’imperi creixia juntament amb el sistema burocràtic va absorbir personal de tots els grans sectors de la societat, fins al punt de permetre l’accés a l’administració d’estrangers i d’esclaus. Aquests van ser majoritàriament funcionaris i mestres.
L’administració pública era complexa i es dividida en dos grans subgrups:
- El cos inferior: metges, arquitectes, endevins i intèrprets auguris, ...
- El cos superior (scribae): subordinats dels magistrats que incloïen procònsols, llegats, cuestors, edils i tribuns. Aquest comptaven amb un sou permanent de l’Estat encara que no treballessin sempre.
Aquestes transformacions van ser possibles gràcies a l’augment de la població i a la manumissió (alliberament d’esclaus , libertini, per gratitud), sobretot dels mestres esclaus. Aquests van prosperar de tal manera que la classe alta va arribar a dependre dels seus coneixements.
Durant el primer segle de l’imperi, Roma havia generalitzat la instrucció més bàsica i havia posat en marxa un cert progrés del nivell educatiu.
Llavors, els romans van decidir dotar al sistema educatiu d’una base més sistemàtica.
Si vols ampliar la informació, l’historiador de l’educació J.Bowen ens ho explica en la seva obra “Historia de la educación occidental” (tomo I).
Montse Miquel Andreu | Pedagoga | Num. col 969